Les pitjors previsions s'estaven complint, diumenge començava amb el cel cobert amenaçant pluja.
Quatre valents campions de benjamins havien confirmat la sevas assistència, i per tant quatre núvols no ens farien arronsar. Al final vam sortir de Sant Boi amb cotxe particular a les 08'00h, del matí. La meva intenció era la d'anar a Montserrat i depenent de la pluja decidir si pujàvem o feiem una altra caminada alternativa. A les 09'00 h arribàrem a la plaça de Monistrol amb el cel tapat però no plovia, el que em preocupava era si feia una tempesta mentre pujàvem. Montserrat per la seva orografia, és una serra perillosa amb tempesta ja que es poden produir esllavissaments. Però el cel encara que tapat semblava aguantar i per tant vaig decidir pujar. A les 09'05 ens vam fer una fotografia a l'indicador de la plaça del poble, que informava de la ruta amb un itinerari de poc mes de quatre kilometres de forta pujada i estimava que el recorregut era aproximadament de 1hora i mitja, i requeria salvar un desnivell de 600 metres. Així les coses, sobre les 09'10 començàvem a caminar. L'alegria i el bon humor ens acompanyaven. Els nostres jugadors Max Gonzalez, Aldo Fourie, Nil Gabarro i Marc Torrano i un servidor vam pujar a un fort ritme, tant és així que em sorprengué l'estat fisic dels nostres nanos. No eren encara les 10'00 i ja estàvem a la plaça del Monestir. En cinquanta minuts haviem arribat i és que el pas de marxa va ser de campions. A la plaça ens sorprengué la pluja, amb una temperatura molt freda d'uns 2 graus. Ens vam protegir a la Basilica i després de la visita obligada a la nostra Patrona, vam esmorzar al restaurant. Un cop recuperades les forces i sense pluja vam fer el descens cap a Monistrol. Mentre baixàvem, apareixien els primers raigs del sol i a l'arribar al final de la ruta, un sol radiant premiava el nostre esforç. Els nens van fer un mos tranquil·lament a la terrassa d'un bar de la plaça, mientre rèiem amb els acudits que explicàvem.
A les 13'10 arribavem a Sant Boi, final d'una bonica excursió.
I és que si d'alguna cosa ha d'estar orgullós el Club és dels nens que tenim, és el nostre gran patrimoni, i n'hem de tenir molta cura, ja que quan un Club oblida les seves arrels perd la seva identitat.
Esperem que a les pròximes sortides s'animin més nens i pares, i podem enzenyar-los el respecte pel medi ambient, i l'amor al nostre pais Catalunya, cosa que ha de ser part de la seva formació.
Una forta abraçada rugbistica per a tothom. Ferro Sant Boi!
Francesc Torrano
més fotos
